L’Estatut de les persones

Uns diuen que estimen la nació; nosaltres estimem les persones de la nació. Amb aquesta contundència, el president Maragall ha al·ludit al rerefons que hi ha en l’actual debat sobre l’Estatut. Estan els que diuen que s’estimen la nació, sí, i per això s’anomenen “nacionalistes”. I tant se l’estimen, que afirmen amb èmfasi que no acceptaran un “Estatut a la baixa”. Amb missatges molt contundents i superficials, s’instal·len en una abstracció per amagar altres coses. Ja és ben curiós utilitzar aquests referents quan es discuteix la reforma d’una llei que és un instrument per organitzar-nos millor, sempre provisional, fruit del pacte i l’acord. Però si anem una mica més enllà, la perplexitat augmenta fins l’absurd. Com és possible estimar un concepte ideal i no estimar el contingut d’aquest concepte? Una nació no és més –ni menys!- que allò que els seus ciutadans creuen i volen que sigui. Per tant, existeix a les ments –i potser als cors- d’aquests ciutadans. En ella mateixa no és res, una nació. Ara bé, en relació amb allò que vol la gent que en forma part ho pot ser tot.

És meritori estimar-se un ideal, naturalment. Fins i tot, la condició humana es dignifica i s’enlaira per sobre de les misèries quan la ment i el cor són moguts pels ideals. Però cal donar un pas més... i no quedar-se en els núvols. Des d’ells, es veu amb claredat per on va el camí a seguir; però cal baixar, i tocar de peus a terra, per caminar. Dir que s’estima la idea, i prou, és amagar-se darrera les grans paraules per no afrontar la realitat. I l’única realitat que hi ha són les persones. Potser caldria començar, doncs, a estimar-se una mica les persones que formen la nació; perquè no hi ha cap altra manera honesta d’estimar-la.

En el debat públic, seria bo centrar l’allau de declaracions no en les essències, sinó en les realitats concretes i tangibles. En allò, per cert, que realment interessa la gent. Perquè els socialistes no hem impulsat la reforma de l’Estatut per satisfer un desig ideal. Ho hem fet perquè estem convençuts que la reforma, en el sentit d’una millora del nostre autogovern, és una acció necessària per tal d’assolir uns serveis públics (en la salut, l’educació, l’atenció a les persones amb dependència...) més eficients; un model econòmic més competitiu i unes infraestrutures òptimes; un marc laboral més estable i de qualitat. I, en general, la possibilitat d’assolir majors quotes de qualitat de vida i d’igualtat d’oportunitats per a tothom.

La proposta socialista de reforma estatutària intenta donar satisfacció als interessos i a les necessitats presents i de futur dels ciutadans de Catalunya. Sabíem que no seria fàcil. Però no esperàvem els pals a les rodes que, ara per ara, semblen voler impedir l’èxit de la reforma. Els interessos partidistes els porten a una espiral de demandes impossibles de satisfer, algunes pintoresques i d’altres directament inconstitucionals.

Aquesta actitud irresponsable sembla encobrir, sota les grans declaracions de principis, una voluntat decidida d’impedir que la reforma de l’Estatut arribi a bon port. Quan es proposen aspectes inconstitucionals com a condició imprescindible per a l’acord és que es vol que no hi hagi nou Estatut. Siguem realistes: ara per ara, no hi ha la majoria suficient per a canviar la Constitució –la posició del PP en aquest sentit és clara. Tanmateix, sí que hi hauria majoria per canviar l’Estatut, si realment estiguéssim tots a l’alçada de les circumstàncies. I en lloc d’embolicar la troca amb paraules grandiloqüents, estiméssim més les persones de la nació i una mica menys els interessos personals i partidistes.

Ana del Frago
Diputada al Parlament de Catalunya
Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi